Un dolor al cor, la història de la nostra Robina

L’estructuració del disc és realment la forma mitjançant la qual he transitat dues etapes de depressió que vaig tindre quan era molt joveneta. Ara ho puc veure amb una perspectiva clara i fer un disc, jajaja. En aquell moment no, era una època complicada, i les meues psicòlogues m’han ajudat a posar noms i diferenciar tot allò que anava passant-me pel cap.

Robina està en eixe moment en una cova, que representa la depressió. Que, tot i que la depressió estiga dintre del teu cap, no és una malaltia que tu pugues escollir, simplement la tens i has de ser conscient de que, possiblement, puga tornar al llarg de la vida. Pots entrenar i fer-te ferramentes per a ser-ne més conscient i previndre, però és un estat molt, molt amarg que, simplement, ve i prou, et converteixes en submissa total.

El roig és un color que, per a mi, ha estat sempre molt present, m’encanta i l’odie. Sempre ha estat relacionat a moltes coses, positives i negatives. A l’amor, a l’engany, a la passió, a la mort, a les espines, a les roses, a la sang, al pecat (la religió ha fet molt de mal!), al vi… i també al robí.

Volia trobar una pedra preciosa que fora roja i natural. Per tal d’explicar que les persones som diamants, cadascú en el seu color, òbviament. Som diamants perquè tenim ombres i llums, i l’objectiu que sempre hem tingut clar en les teràpies és que has d’acceptar eixes ombres i eixes llums que cadascú tenim. Sense jutjar. Tots tenim virtuds i defectes, i ens costa admetre els dos.

Sempre he entés la bellesa com una cosa molt natural, com deia anteriorment, i volia plasmar-ho. Vaig començar a dedicar-me a la música de forma inesperada, i em fa profundament feliç poder viure d’ella i desenvolupar-me.

Però recorde sempre les paraules que em deia ma iaia de la mar, sempre ens ha ensenyat a mi i a les meues cosines que les coses que duren sempre i les que no avorreixes mai són aquelles coses senzilles i naturals, sense voler posar-li molta sal. Solament la justa. “Que no som riques xiquetes! La roba l’hem d’allargar!” jajaja la meua família sempre ha sigut treballadora i molt humil, s’han de fer coses de les que no et pugues arrepentir massa. Quan tens els diners justos, equivocar-te és un privilegi.

No sé si és la millor filosofia, però sempre pense en fer música en que quan tinga 50 anys l’escolte i m’agrade.

Han sigut coses d’aquestes que et van dient les persones del teu entorn, que semblen coses inofensives, però que d’alguna o altra forma van quedant-se en la ment.

En aquest disc he utilitzat totes eixes coses per a verbalitzar i que siga una autoteràpia. Res no fa tant de mal com les coses que ens callem i que se’ns queden endins. Per a guanyar una por t’has d’enfrontar de ple a això.

jajaja Recorde que quan era menudeta no m’agradava el meu nom, i ara m’encanta perquè les meues dos iaies es diuen Maria. D’elles he aprés molt, m’han parlat sempre de tantes coses precàries, de com era ser una dona en la seua època, els treballs, ser mare! mare meua.

Realment he agafat el nom de Maria com emblema d’admiració cap a elles, i per haver odiat el nom en algún moment, com si fos per demanar disculpes també. No sabia tot el que hi havia!

També és el nom, diria, més masclista del món, la Verge Maria, la pobra dona que es va quedar en cinta per un esperit. Ai Mareeee. jaja És com si et posen Maria i estigueres sent beneïda, perdonada per tots els teus pecats de ser dona. Ara el veig com una manifestació quasi. Ara ja les Maries no som Verges ni res, som feministes i molestem.